bocins de lluna

sms... boCins... o sobre el sentit de viure poèticament...

2012-02-11T23:37:00.001+01:00

Entre besades i humitats,
llisca el breu perfum
del record dels teus dits.

Floreix el desig.
_________________________________

Aquest podria ser un boCí del nou recull de poemes de la Marta...
O millor dit, un dels sms escrits per a Sexe Mòbil Singular...
No per la seva vàlua literària (més que dubtosa) sinó perquè neix, s'inspira en una idea (genial) de la Marta d'escriure poemes en sms. Més concretament, d'escriure poesia eròtica i enviar-la via mòbil...
(una manera ben bonica d'acostar la poesia a la quotidianitat, no trobes?)

No ho és, un poema seu, evidentment.
Però sí que va ser escrit ahir després d'un vespre en què la poesia,

la sensualitat de les paraules dites i escrites, la màgia de l'art, el poder de la música des del cor...

les il·lustracions dels mots, la calidesa humana, les complicitats...

el joc, els amors, els somnis, els desitjos...

la pèrdua, l'estimació profunda, l'amistat, la vida...

ens van acaronar i ens van enredar en una xarxa fina de gestos, mirades, somriures, emocions emocionants...
talment espurnes de vida escampades a pleret...
com petits regals...

un vernissatge de colors, olors, tactes, tendreses, llunes, mars, flors i fruites brillants...
que van anar trenant boCins de vida viscuts i sentits...
amb un encís molt especial...
com d'un somni de colors fet realitat...
_____________________________________
Gràcies Marta pel regal d'ahir!
I repeteixo... m'encanta el nom del teu nou llibre!
;)

celebrant la vida... o de com anem fent-nos grans...

2012-02-03T23:34:00.004+01:00

Avui he sortit a passejar el fred i he sentit com el sol m'acaronava els cabells... i així he celebrat un aniversari especial.

Avui escric des del tren...

Com aquell primer escrit que va obrir una finestra tan gran de vida que ni em podia imaginar.

Una finestra que he obert de bat a bat i per la que hi ha entrat a pleret la vida...

Sí, la VIDA, així, en majúscules!

El bloc, la xarxa, millor dit, els blocaires, les persones que, com jo, sou al darrere de tot plegat i m'heu aportat tantes i tantes coses que només us puc agrair tot el què m'heu regalat...

Sempre, en tots els casos, passar de la virtualitat a la presencialitat ha estat un gran plaer.

Les persones que ens hem fet visibles i reals, amb qui he pogut compartir xerrades, àpats, viatges, passeigs, algunes o moltes intimitats, amistat, estimació,... vida! i heu volgut viure amb mi petits i grans moments màgics i caminar unes passes junts, us abraço i agraeixo tot el que m'heu regalat, ha estat molt enriquidor i tan plaent que em costaria renunciar-hi i imaginar-me la vida sense vosaltres.

Als qui (encara) sou amics virtuals també tinc molt per agrair-vos ja que cadascun de vosaltres amb els vostres comentaris/lectura silenciosa/reflexions..., m'heu fet veure coses que jo no havia percebut o vist o sentit... o m'heu fet notar la importància del silenci a voltes...

Un luxe poder gaudir de la vostra participació en escriure dia a dia aquest espai que el compto entre els meus tresors de vida.

I vosaltres, tots, en la mida justa per a cadascú, formeu part d'aquest tresor que creix dia a dia i que no té límits.

No té límits perquè és una finestra oberta a la vida i, com a tal, per poder ser necessita albirar un ampli horitzó on tot sigui possible... on tots els somnis puguin ser viscuts... on totes les il·lusions siguin camins de vida... i on tots els entrebancs es converteixin en oportunitats, reptes a superar...

Gràcies a tots per tot!

-------------------------

Aclariments i curiositats:

- el primer escrit del bloc el vaig fer en un viatge en tren... (en algun altre post ho explicava però no m'he entretingut a buscar-lo...)

- curiosament el primer escrit i l'últim (abans d'aquest) són escrits que parlen de l'enyor, ben diferents però tots dos parlen del mateix! Casualitat?

- el dibuix que hi surt a la llibreta sí que l'he fet jo... (en el tren també) i està inspirat en la imatge que hi havia en la darrera entrada del bloc i que la Rachel em va preguntar si era fet meu...

- la llibreta, la meva llibreta, és el meu diari sensitiu que sempre duc a sobre, per quan m'agafa la dèria d'escriure i no vull deixar escapar les idees... (amb la meva mala memòria si espero a arribar a casa i escriure a l'ordinador, em sembla que em quedaria molts cops en blanc)

- el diari sensitiu ja fa anys que circula en les meves bosses (ja en tinc unes quantes de llibretes) i el tinc després d'haver fet un curs d'escolta activa, la proposta era escriure el què ens passava pel cap durant el dia i crèiem que era important fixar d'alguna manera... va ser un bon procés d'autoconeixement.

laberint d'enyor...

2012-01-30T23:18:00.001+01:00

Et sé,

i et busco vanament entre la multitud que passeja...
et sé,
però també sé que no t'hi trobaré
que escampes boires per altres contrades...

Tot i així, continuo cercant un esguard,
una mirada,
un somriure,
el to de veu...
i sé que no hi ets...
i t'invento si cal...

I em cal. I te'm fas present.

Finalment però, desisteixo,
és massa esquerp el camí per fer...
Potser no és aquest, potser no és per aquí...

Et sé,
et sento,
però ja no et busco,
de dins brolla la teva escalfor,
el teu desig
i sabent-te, sense veure't,
em deleixo per trobar-te... de nou.

Finalment et trobo,
sense cercar-te ja,
dins el brogit.

Et somnio,
és curt el camí que hem fet
i intenses les passes donades...

Tarda de diumenge... vora el mar...

2012-01-22T17:32:00.000+01:00

De nou la ciutat m'acull...
En una tarda de diumenge d'hivern, humida, fredorenca, solitària,...
el gris del mar i del cel es confonen, la pluja es fa present.

Obro la finestra i m'arriba el so de les onades,
suau, viu, intens.
La fredor de fora m'envaeix.
Un calfred em recorre l'esquena.

Respiro.
Amb els ulls closos empaito instants de felicitat.

La mar em parla, va i ve, en onades,
moviment espiral, una i altra vegada,
l'escolto amb atenció.

Em porta missatges d'amor,
sí, segur que ho són...
Tendres i melindrosos,
em ressonen per dins.
Omplo ampolles de desitjos que llenço mar enllà,
esperant arribin a destí.

Em brillen els ulls.
La grisor desapareix i esdevé platejada, irisada.
Tornassol d'emocions.
La pluja refresca agradablement, sense mullar.
Em fa sentir viva, plena, estimada.

Agraeixo instants dolços viscuts.
Els missatges retornen,
amb el so del mar, de fons,
des del ser profund...

Agraint la vida...

tradició a mida... (la crònica i els vostres desitjos...)

2012-01-01T19:06:00.001+01:00

Molt Bon Any a totes i tots!
Aquí us deixo una finestra d'imatges de la tradició de cap d'any en la que enguany alguns us vau afegir a participar escrivint un desig...
(disculpeu per la qualitat, són molt casolanes...)

Tot a punt per començar...

Ja tenim el primer globus d'agraïment pel 2011!

I anar inflant globus...

I aquí els vostres desitjos...

Espero no haver-me deixat ningú!

I aquí la resta de globus...

Les menges...

I els globus ja penjats...

I aquí... els autors dels globus i protagonistes de la tradició... que per cert, la Carme, s'ha encarregat de popularitzar...
Felicitats guapa per la bona pensada!

I les sabates de la fada riallera i feliç de la vida...

I res més...
La crònica de la tradició completada!

Petons i gràcies a tots els participants per ser-hi!

Ha estat un inici d'any genial!

Ple d'amor i estimació, riures i somriures, màgia, desitjos, projectes, somnis,...
tot ben escrit en els globus...

i ara... anem per feina!

... que són molts els somnis i les nits són comptades!
... que són ambiciosos els projectes i finits els dies!
... que són volàtils les il·lusions i cal enfilar-les!
... que són infinits els amors i cal cuidar-los!
... que són deliciosos els riures i cal compartir-los!

Sigueu lliures i feliços aquest 2012!

tradició a mida...

2011-12-27T10:30:00.000+01:00

No m'agraden (gaire) les tradicions.

Suposo que perquè a casa tampoc hem estat massa de tradicions, tot i que sí de costums.

Però el cert és que tampoc m'acaben de fer massa el pes els costums que són perquè sí, perquè sempre s'han fet així.

També reconec que hi ha costums que ni em plantejo si m'agraden o no (deu ser que ja em van bé) i d'altres que em fan una mica de nosa...

Així és com en aquesta època que vivim, seguim tota una sèrie de rituals (com més o menys tothom suposo) i que hem anat fent i canviant una mica a mida de necessitats i de gustos dels participants.

La majoria venen de lluny, i els hem anat combinant, en cada moment, segons les circumstàncies de vida.

Com que ja fa anys que vam aconseguir que l'agenda d'àpats familiars quadrés amb les diverses necessitats familiars de manera força satisfactòria, i de moment no hi ha hagut canvis, ja no l'hem canviat.

Ja fa uns quants anys també, més de vint, vam decidir que passaríem els caps d'any a diferents ciutats d'arreu.

París, Madrid, Londres,... van ser les primeres de la llista.

Al quart any, però, no va poder ser.

Una nena de mes i escaig ens va aturar.

I va ser llavors, quan ens vam inventar una festa de comiat de l'any a mida de les circumstàncies.

Vam decidir fer un bon soparet.

Una mica de marisc i altres menges exquisides van omplir la taula.

Vam comprar també una ampolla de Moët Chandon per fer el brindis.

I per no quedar-nos massa ensopits, vam comprar globus i garlandes per guarnir el menjador...

Tot a punt...

Vam sopar, vam brindar,...

Tot boníssim!

Però vam acabar de sopar d'hora i encara faltava més d'una hora per poder menjar-nos el raïm.

...

Avorridots com estàvem (la televisió tampoc no ajudava gaire la veritat...) i mirant els globus que havíem penjat, no se'ns va acudir altra cosa que posar-nos a escriure missatges pel nou any, agraïments per tot el què havíem viscut en l'any que s'acabava, tot allò que volíem que passés durant el nou any, tenir salut, seguir conservant la feina,... per nosaltres, per la família, pels amics,...

L'espai es va anar omplint d'energia positiva i bones vibracions.

Ens vam engrescar tant que tots els globus van quedar plens de missatges i desitjos pel nou any.

Es van fer les 12 i vam menjar-nos el raïm i vam acabar-nos l'ampolla de cava...

L'endemà vam petar tots els globus i els vam guardar en una bosseta.
I així, ens vam inventar un ritual, costum, tradició,... digueu-li com vulgueu... que ha durat fins avui...

I aquest any hi tornarem.
Ara ja som quatre a inflar, a escriure, a desitjar, a sopar i a celebrar el comiat de l'any i l'inici del següent amb el nostre ritual particular.
La màgia d'aquesta nit és ben especial.
Pensar i escriure el que volem que passi durant el proper any és una bona manera de començar a construir realitats possibles.
I, per això, cada any, hem anat vivint desitjos, somnis, projectes,... amb més o menys esforç, això sí... però no ens ha anat malament del tot la veritat. No ens podem queixar...
Això sí, entre els desitjos no se'ns ha acudit mai posar que ens toqui la loteria
(potser per això mai ens toca! O potser serà perquè no en comprem?)

I aquest any, de nou, l'activitat de la tarda del 31 serà preparar el sopar, refredar l'ampolla de Moët i escriure les nostres il·lusions en els globus.

I avui us convido a que, si us ve de gust, compartiu els vostres desitjos i els escriurem en els globus i serà una manera de compartir amb vosaltres la nostra tradició.

El meu desig per a tots vosaltres és que, malgrat tot el que ens envolta, sigueu feliços i pugueu tirar endavant tot allò que us proposeu pel 12.

Una abraçada a tots i totes!
I un 2012 ple d'oportunitats per gaudir, estimar i viure!

jo vull aquest nadal!

2011-12-24T23:25:00.001+01:00

Si pogués triar...

sense dubte em quedo amb aquest nadal...
en el que regalar és infinitament més important que rebre...
en el que donar és infinitament més gratificant que esperar...
en el que estimar és el millor que podem decidir que ens passi....

sigueu molt feliços!
us desitjo un Bon Nadal!

Converses (de parella) habituals... (o de com la geometria amorosa es reinventa amb altres fórmules possibles...)

2011-12-12T23:00:00.000+01:00

A i B, passegen per carrerons plagats de productes de primera necessitat.
Ara les llets, ara els iogurts...
- I si li regales una col·lecció de DVD's per practicar l'anglès?
-... És que...
Mentre trien les galetes que esmorzaran aquella setmana, la conversa segueix el seu curs:
- És que un disc dur és molt fred...
- Ja, però així solucionaria una necessitat que té...
- Un regal per solucionar una necessitat? Un regal ha de ser inesperat, t'ha de sorprendre, ha de ser especial...
-... Sí, és clar... No és un regal gaire lluït aquest...
Ara miren si les safates de llom i de pollastre són del seu grat... o potser agafen les hamburgueses que queden un pèl més enllà?
- A mi, si fos jo, em faria gràcia que em regalessis una capsa de sabons i cremes perfumades, d'aquestes tan boniques que preparen en un paquet amb llaç...
- ...
Amb el carretó ja ple van cap a la caixa... i mentre esperen per descarregar i pagar, ella encara li pregunta:
- I no li agrada llegir? Potser un llibre xulo...
- Tampoc ho acabo de veure clar...
- Buuff.. quin regal més complicat de fer...
- Sí...ho és...

I paguen i surten. I segueixen donant-hi voltes. Com si res...

Converses habituals en dies de Nadal...

Una conversa que sembla ben trivial i que té tota una història de vida al darrere.
____________________________
A li suggereix a B regals possibles per a fer.
B no està gaire convençut de res, vol que el seu sigui un regal especial.
El regal és per a C.

A i B són parella des de fa quasi trenta anys. S'estimen profundament, encara ara.
C és l'estimada de B.
A ajuda a B a triar un regal per a la seva altra dona estimada...

A coneix a C indirectament, a través de B; se l'aprecia i, en certa manera, també se l'estima.

De vegades també apareix el monstre de la gelosia, i espanta de debò... i trontollen els fonaments... i els fa dubtar i ho engegarien tot a rodar... segurament seria tot més fàcil si...

Però un cop passa la turmenta, i s'asserena de nou el paisatge...
A prefereix reconvertir aquestes emocions i exercitar-se en deixar estar el verb posseir com a principal mostra d'amor (tan ben recolzat socialment sota l'estructura romàntica tan ben apresa i convenientment segellada en el codi sòcio-genètic del món occidental) i canviar la dependència, l'instint de possessió i l'exclusivitat de l'amor per la llibertat d'estimar i de relacionar-se.
Prefereix fer aquest exercici perquè està convençuda que l'art d'estimar és infinit i com més estimem més feliços podem ser... I perquè pensa que l'amor no cal racionar-lo i reduir-lo en un racó, cal escampar-lo, cal regalar-lo, cal compartir-lo, cal viure'l plenament... i deixar-lo en llibertat perquè es manifesti en tota la seva grandesa i senzillesa...

Ah sí, me n'oblidava!
Un detall important...
A també ha estimat altres homes a més a més de B.

perquè hi ha dies que cal repassar...

2011-12-03T00:19:00.001+01:00

i practicar...

bon pont!

sempre ens quedarà Berlín...

2011-11-26T21:30:00.000+01:00

Ja n'hem parlat molt...
massa potser...
fins i tot, segurament estàs cansat/da de llegir-nos i d'escoltar les nostres lletanies sobre el tema...
ho entenc, no cal que segueixis llegint si és així...
però avui seré breu, molt breu...
perquè els meus companys-amics blocaires ja han fet apunts ben lluïts que trobareu aquí i aquí i també aquí...

Només dir-te una cosa...
No canviaria gairebé res per passar fred...
Per molt que la proposta fos engrescadora...
És una sensació molt desagradable i no la triaria d'entrada, però (per sort, existeixen els peròs...) si ara mateix algú em digués de tornar a passar el fred que vaig viure a Berlín, no m'ho pensaria dues vegades...
Me n'hi aniria a ulls clucs...
Sabent del cert que el què segur tornaríem a viure seria fantàstic...
Perquè avui, a un any vista, a diferència de fa un any en què la fe cega (o un cert desvarieig temporal) em va empènyer a comprar un bitllet d'avió a mitjans d'agost... sense saber ben bé del cert què esdevindria d'aquella decisió eixelebrada...
Avui sé que aniria a compartir un cap de setmana amb persones excepcionals que m'han brindat, al llarg de tot aquest any, la seva amistat, la seva companyia virtual i real, mails i altres experiències vivencials per no oblidar......
Persones excepcionals que, tot i ser molt diferents i amb plantejaments vitals totalment diversos, han sabut compartir la il·lusió d'una trobada que en Ferran va llençar a la catosfera i que entre tots vam donar forma i vam posar-hi també la il·lusió, les ganes i l'energia per tal que es convertís en un cap de setmana inoblidable...
Per l'abans, pel durant i, sobretot, sobretot, pel després, per l'avui, que encara dura i durarà...

Feliç primer aniversari de la 1TBfC!

I perquè n'hi hagi moltes més!

I no, no tornaria a passar aquell fred si no fos que... pugués ser a Berlín amb els 15!

Ho he intentat, ser breu, però no me n'he acabat de sortir!
Si has tingut la paciència de llegir fins aquí... gràcies! de tot cor!

De celebració...

2011-11-18T17:40:00.000+01:00

hi ha poques coses que són per sempre...
i aquesta és una d'aquestes poques coses...
potser la única...

avui,
tot just fa 18 anys...
vaig ser mare...
i tenia ganes de compartir-ho...

mare d'una nineta...

que ja ha crescut... molt!

estic molt contenta i enormement satisfeta quan et veig i penso en tots aquests anys viscuts i compartits...
una agradable sensació saber-te gran, independent, amb la teva pròpia personalitat, tan tu, tan especial...
i anar deslligant lligams...
per poder volar...
lliure i feliç...
i estimant...
així et desitjo el camí...

l'albada... o la indecisió precisa entre la nit i el dia... (actualització)

2011-11-15T23:30:00.000+01:00

26-10-11

Ara,
en aquest punt just en què morta la nit,
però encara present,
es desplega un nou horitzó davant meu.

Ara,
just en aquest moment
en què dia i nit es confonen
en un estat transitori,
de l'una a l'altre
sense discontinuïtats...

Just és ara quan et penso
quan cerco el teu somriure
entre records llunyans,
esborranys d'hores compartides,
de vida viscuda.

Temps aliens,
arraconats al fons dels destins abandonats, no triats.
Abandonats al pou de la memòria,
que em recorden qui sóc i d'on vinc,
poals de saviesa.

És ara,
avui,
just en aquest moment d'indecisió
se'm dibuixa el teu somriure franc,
serè,
sincer i pacífic...
d'aquells que es regalen sense demanar,
d'aquells que la certesa aclaparadora
d'haver regalat a l'altre tot el què són
et deixen nua i petita
davant la immensitat de l'amor que traspuen incontenibles per tots els racons de l'ànima...

Gràcies,
és ara, avui, que agraeixo la teva generositat vital,
sento una admiració profunda per aquelles persones que, com tu,
saben continuar regalant als altres tot el que són, malgrat tot...
admiració profunda pels qui, malgrat tot,
o, gràcies a tot el què han viscut, encomanen vida i gratitud.

Dedicat especialment a la P. i a totes les P(ersones) que, ni que sigui una sola vegada, m'heu regalat algun somriure...
Gràcies a tots!

Actualització a 15 de novembre...

aquest post va néixer del retrobament amb una excompanya de feina que feia temps que no veia,
en un context i espai especial,
on els sentiments i les emocions afloren i ens deixen al descobert d'una manera que no estem acostumades... també pot passar (en aquests espais) que el bloqueig s'instauri en forma d'escut i no entri ni surti res... i els somriures de cortesia o les llàgrimes de rigor, siguin tan sols un posat social, una màscara protectora.

aquell dia, però, es va crear una màgia especial...
ella, la Pepita, acomiadava a una persona especial, molt especial...
jo, vaig anar a donar-li el condol...
a fer-li una estona de companyia silenciosa, a fer-li una mica de costat.
el que no imaginava era que passaria el què va passar...
la connexió, la il·lusió del retrobament, l'agraïment, el feeling que hi va haver va ser especial, molt especial...
tant que, el què havia de ser una horeta curta es va allargar tota la tarda...
i haguéssim seguit...
parlant de poesia, de vida i de mort, d'il·lusions i projectes nous...
de vells temps viscuts, ara ja no tan amargs...
i de llunes i d'aranyes que filen...
de iure i plorar alhora...
i d'aquella tarda trista, de principis d'octubre en van néixer paraules especials...
les que es van escriure són les que quedaran...
les que ja vau o heu llegit per aquí dalt (per part meva)
i les seves, les de la Pepita, que m'han anat arribant d'ací i d'allà,
i ara les reuneixo per a tots vosaltres...
per si en voleu gaudir...
són uns poemes deliciosos,
espero que en gaudiu tant com jo ho he fet!

Gràcies Pepita!
Gràcies per les coses tan boniques que has escrit!
Un petó i un somriure!

Hi ha alguna cosa màgica
en els camins del vent,
semblant al vol dels somnis
que s'estiren i s'estenen
per tot l'infinit.

Camins de llum sobre l'aigua,

polsim de lluna damunt meu.

Paraules arrodonides

com pedres al llit del riu.

Camins de les paraules

que traspassen fronteres,

records, pensaments, instants.

La màgia d'un moment

que em torna a un passat

perdut en el misteri dels temps.

BOCINS DE LLUNA

La imatge pàl·lida
de la lluna

es reflecteix en un bassal.
Quan hi suco el dit,
la lluna es trenca
en mil bocins,
tots diferents.
Hi ha trossets de lluna
escampats per tota la nit.

En el profund silenci de la nit
busco un espai on guardar els somnis.
Un glop de lluna, un sospir d'ocell,
el vent entre les fulles...

Potser en la pluja que sento,
mentre les gotes dibuixen,
com fines artèries,
sinuosos camins d'aigua en el carrer.

Parlo i no trobo cap ressò.
La soledat és rodona,
i corre per totes les estances,
omplint-les de silencis.

Sento fluir en la geografia
de tots els horitzons,
les metàfores de l'aigua,
els records esclatant en somnis.

I una cançó d'enyor gronxa
la memòria d'uns temps viscuts,
d'uns moments tant dolços...
que sento el calfred de la teva absència.

Un bell i dolç somriure als qui heu arribat fins aquí!

Gràcies de nou Pepita per regalar-nos les teves paraules!
I gràcies a tots per dedicar el vostre temps de lectura a aquest espai!

tresors...

2011-10-16T23:07:00.001+02:00

m'endinso entre els carrerons i em deixo arrossegar per l'energia que se m'emporta.
enfilo el carrer major, el del teatre i sense adonar-me'n segueixo la ruta prefixada d'altres vegades.
deu ser que dec ser dona de costums...
és un deixar-se portar control·lat, sense perill.
tombo la cantonada i al final del carrer m'aturo. entro al local atapeït de gent i em faig un lloc a primera fila.
des d'aquí estant, observo el moviment davant i darrere de la barra.
vitalitat.
el pintxo de truita és realment bo.
des de fa dos anys que na Idoia me'l va 'presentar' que no marxo de la ciutat sense tastar-lo.
el txacolí també m'agrada...
el proper cop, aquest serà el darrer local que visiti... el pastís de formatge fa una pinta boníssima!
ja fora, decideixo canviar el rumb amb el risc de no trobar la propera parada.
m'arrisco i giro en contra direcció del què em proposa la pròpia inèrcia.
vagarejo pels carrers que poc a poc van apagant el seu enrenou...
em despisto.
em perdo.
intento situar-me, diria que és aquí, però no.
tant se val.
ja ho té això de canviar de rumb.
segurament deu ser tancat i no el reconec.
què hi farem.
em dirigeixo cap al port. la brisa marina em saluda amb un corrent d'aire fresc, valent i agradable alhora.
els llumets del port tintinegen.
una temperatura primaveral m'abraça.
segueixo passejant, de retorn a l'hotel.
ara, les onades acompassen el ritme.
m'envaeix una sensació de pau.
m'assec en un banc per respirar-me i sentir-me.
olor de mar.
el so del telèfon em retorna a la realitat.
el missatge és clar.
t'estimo.

jo també.

----------------------

tresors = bocins de vida

Vols viure el TEU present?

2011-10-12T06:00:00.000+02:00

T'has preguntat mai què passaria si, de cop i volta, se t'aparegués a la teva realitat un tu (mateix) que ve del futur?
T'has preguntat mai què passaria si, a més a més, aquest TU volgués fer-te canviar alguns dels plans immediats que tens, amb l'objectiu de canviar un futur que desconeixes però que certament no porta gaire de bo?
T'has imaginat mai que, de sobte, tu mateixa et diguessis que no pots fer allò que vols perquè t'estàs equivocant?
Un TU que no et deixa viure la teva vida perquè en coneix les conseqüències?
Si algun cop, un TU igual que tu però aliè als teus desitjos et volgués convèncer per canviar el curs dels esdeveniments?
Si el teu TU t'expliqués el teu futur, te'l creuries? te l'escoltaries?
Voldries conèixer-lo per evitar errors?
potser per curiositat...
potser per fer algun petit canvi...
potser per no repetir errors del passat...
potser per millorar...
Creus que és possible?
Ho faries?

Viatjar en el temps... un tema que, des de sempre, ens encisa i alhora ens espanta...
Viatjar al futur... viatjar al passat... viure el present...
Aquestes són les qüestions que es fan els personatges de SATISFACTION, o millor dit, són els fets que els 'toca' viure als tres (o són 4?) personatges que et conviden a seure al menjador de casa seva i et traslladen al seu món on tot és possible: il·lusions, desgràcies, riures, tragèdies, imaginacions i somnis, mentides, certeses i llàgrimes, angoixes, pors,... tot plegat, escenes molt humanes i reals, amb una aroma de cafè que ho fa tot encara més verídic que no pas ho és...
80 min per oblidar-se d'una mateixa i del propi paisatge i viure les emocions i situacions d'altres TUs que no som nosaltres però que certament podríem ben bé ser-ho...
PASSAT?
FUTUR?
PRESENT?
Molt recomanable...
Sala FlyHard - SATISFACTION

------------------------------------------
curiositats...coincidències... o coses que passen i m'agraden...
entrar i que et preguntin quant vols pagar per l'entrada...
que et rebin amb un got de cava abans de començar...
fer cua al lavabo i l'actriu protagonista et demana que la deixis colar... que té pressa segons diu...
poder gairebé tocar les llàgrimes del protagonista de tant a prop com el tens...
seure a la segona de tres files...
sortir del teatre de nit i una temperatura càlida i els raigs de lluna (quasi)plena m'acompanyen fins la porta de casa...

Diumenge de tardor

2011-09-28T22:14:00.000+02:00

Tardor jove, tardor viva...

Estiu clos...

Emprenc el diumenge amb suavitat,

La natura endreçada
d'un poble lleganyós
m'hi convida insistentment.

Camins de tardor

Jocs de llums i ombres

arbres pacients, bosc en vetlla

silencis efímers

vida!

Tardor endreçada... lluminosa... humida...

camins irisats, màgies desvetllades

ombres perfilant desitjos

la resplendor de l'estiu reposa en fulles seques
jeu en un jaç de seda...

tardor incipient nodrint letargies imprescindibles...

per gaudir de l'arbre de la vida...

2011-09-18T21:12:00.002+02:00

Sí, ahir la vaig anar a veure...
No, no us explicaré de què va...
Ni en faré cap ressenya, ho deixo pels cinèfils que en saben molt més que jo...

Quan vas al cinema, esperes veure algun producte amb un fil argumental 'racional' (o sigui una història més o menys real, més o menys imaginada però que tingui un cert 'sentit', que t'expliqui alguna cosa, algun fet, alguna vivència,...) que alhora també et desperti emocions i sentiments per la història que t'explica la peli i amb la qual et pots sentir més o menys identificada...

Això no passa amb l'arbre de la vida...

Quan vas a llegir un poema, ja saps què et trobaràs, un llenguatge poètic, potser amb tocs surrealistes, alguna que altra figura poètica que et trasllada a un espai diferent (o no...), un llenguatge diferent del narratiu, vaja... que quan comences ja estàs predisposa a la lectura, a aquell tipus de lectura...

Jo no hi vaig arribar preparada... ni mental ni emocionalment parlant...

L'arbre de la vida és un poema, un poema visual i sonor que ataca directament als sentits, a les emocions més profundes de tot ser humà...
Cal saber gaudir-lo... cal poder gaudir-lo... cal una certa predisposició, com en la lectura d'un poema... cal deixar-se agombolar i bressolar, cal confiar en el director i deixar-se endur a través del seu viatge, cal despullar-se i treure's els 'anclatges' que ens ancoren en les realitats quotidianes... i deixar-se fer... i confiar... i volar ben amunt per sentir... sense racionalitzar res, sense fer-se preguntes, sense esperar respostes,...

I jo ahir, per circumstàncies x (que no venen al cas) em trobava en un estat emocional especial... sostingut i encapsulat en un petit espai de seguretat, fixe, sense opcions a esplaiar-se ni deixar-se anar, inamovible i franquejat per una muralla impermeable... sense concessions... esperant un producte més o menys convencional amb algun espai on poder-me emmirallar i reaccionar...

I no, no vaig poder sortir-ne, i no em vaig deixar endur... i no vaig poder gaudir plenament de la proposta feta... No vaig poder entrar-hi... del tot...

Avui que remiro les seqüències i escolto altre cop la banda sonora... me n'adono de tot el què em vaig perdre...

Per això, si l'aneu a veure... no espereu res convencional, deixeu-vos fer, les imatges i la música s'ho valen!
Traieu-vos qualsevol armadura que porteu i sense disfresses atreviu-vos a gaudir-la!
I ja m'ho explicareu!

Bona setmana a totes i tots!

Notes d’un flaix a Zarautz

2011-09-15T22:52:00.000+02:00

Apunts d’un viatge (de feina; el primer del curs) a Zarautz

Cua a la ronda...nervis.

Viatjar en unavió buit (5 pers)... congelació.

Rebuda amb‘cartellet’... divertit.

Passeig de tardade finals d’estiu fins el 'malecón', marea alta i brava, esquitxos... respirar igaudir.

Sopar‘entranyable’ i acollidor a Zumaia, en un txoko... un luxe i un plaer. Exquisit!

Conversa fluida iagradable. Ens coneixem i compartim. Parlem de feina i de vida.

M’adormo en solitarii em llevo entre gemecs i sospirs d’uns veïns d’habitació poc discrets. Me’lsescolto manllevant un espai d’intimitat que ells no tenen cap problema encompartir...

Dutxa. Esmorzaren un menjador entre xinesos i alemanys (kin kakau!).

Sessió de formacióintensa i ‘acalorada’... (encabir més d’una cinquantena llarga de persones enun espai petit i gaudir de la sessió, té tela!). Sorpresa (molt agradable) quanalgú se’t dirigeix en català i hi pots mantenir una conversa enmig de llengüesforanes.

Dinar amb vistes espectaculars de la platja de Zarautz.

Marea baixa, platja immensa.

Marea viva. Banderes grogues i vermelles.

Parlar de feina,altre cop.

Parlar de vida,també.

Tornada cap al’aeroport amb una última volteta per Hondarribi. Vistes fantàstiques...Hendaia, Hondarribi, el Bidasoa... en una tarda esplèndida...

Desempolainar-mede tots els accessoris al control de l’aeroport... com si et despullessis...buufff!

Lectura de mailsdiversos durant la darrera espera... algunes respostes... moltes preguntes...

Somriures.

Satisfaccióprofessional i personal.

Recàrrega depiles i cansament físic.

Arribada a BCN.Un toc d’aroma personal i cap a casa!

D’aquí a un mestornem!

Un plaer (i un luxe) podertreballar així!

Laster arte!

Regal virtual

2011-09-10T00:00:00.000+02:00

Un bon regal ha de tenir unes condicions mínimes per tal que superi el control de qualitat, a saber:
- ha de ser sorpresa

- ha d'estar embolicat, o venir ben embolcallat

- s'ha de fer amb il·lusió

- t'ho has de passar bé preparant-lo

i, en darrer lloc i no menys important...

- s'ha de pensar en la persona que l'ha de rebre!!!
(us assegurem que hi hem pensat intensament i no sé com a hores d'ara - hores prèvies abans de penjar el nostre regal- no li xiulen les orelles d'allò més... hi hi hi...)

- ...

Tenint en compte que totes aquestes condicions s'han acomplert amb escreix en el nostre cas, crec que estem en la disposició de fer el regal virtual més esperat des de la 1TBfC!

Ferran...
Felicitats!
Ens ho hem passat pipa fent-lo!
I tot i que les dots d'artistes d'uns sobresurten amb escreix, ja m'ho sabreu dir, tots ho hem fet amb moltíssima il·lusió!
Moltes felicitats!
Que passis un gran i meravellós dia!

Per cert, resta de blocaires que tingueu l'humor i la paciència d'arribar fins el final d'aquest post...
sapigueu que ja que demà és dia 11 de setembre, vull explicar-vos que quan érem a Berlín, vam fer la nostra manifestació particular i fora de termini de la Diada Nacional en un bus berlinès i per tal que quedés constància aquí en teniu la mostra...

Bona Diada!

L'instant...

2011-09-08T01:00:00.000+02:00

Surto de casa - cames ajudeu-me- per no quedar-me enganxada a la discussió. Aquestes adolescents que et miren amb cara de rates sàvies i condescendentment et perdonen l'existència, em treuen de polleguera.
I no t'explico com m'enfilo quan la mirada és la de la meva filla i el problema que ens ocupa l'etern desordre que regna a la seva habitació...
Ja t'ho imagines, no?
Em miro al mirall.

http://www.navalcosp.com/pinacoteca/2009.htm

El llum tènue de l'ascensor amaga algunes imperfeccions però avui em veig bé. Estic bé. Per dins vull dir.
Sento taral·lejar una cançó des d'una veu coneguda i baixo fins el pàrquing.
Què bé, em podré endur el cotxe petit!
Avui, com a mínim, no hauré d'anar en barca amunt i avall, en un d'aquests cotxes familiars esgavellat que sembla un transatlàntic... per a mi sola...
Ens creuem, no m'espera i fa cara de sorpresa i em repassa de dalt a baix, no sense deixar de preguntar-me a on vaig...
Fem un intercanvi de claus i un petó lleuger amb una petita raó que sona poc convincent, me'n vaig cap a la reunió de feina!
Tornaràs a...
Però la porta de l'ascensor ja tancada m'impedeix de sentir el final de la pregunta que ja no tindrà resposta.
De fet, ja n'havíem parlat al matí tot fent un cafè; ja ho sap.

Entén-me, no hi ha res de res. Però em fa patxoca, tu!

Encara, abans d'entrar al cotxe, em trobo la veïna de l'àtic, amb ganes de xerrar, i em deixa anar un Què guapa que estàs! que mira, em fa prémer l'accelerador amb aquella convicció que té una quan li sembla que està d'allò més interessant i se sent bé a la seva pell.

Miro el rellotge... tinc temps... encara podré passar pel Sephora a posar-me unes gotes del meu perfum abans de la cita.

Ai perdó! He dit cita? Volia dir reunió!
De debò, no pensis pas malament...

Arribo, aparco, surto, camino a pas ràpid sense fixar-me gaire en res i arribo.

És que m'agrada tant aquest perfum!

Però tal i com està el panorama... i de tant car com és, em sembla que aquest recurs el faré servir més d'un i més de dos cops aquesta temporada.
Quina bona olor!
mmmmm...

Surto, passen cinc minuts de l'hora que havíem quedat.
Perfecte!
Arribar massa d'hora no m'agrada gens. Prefereixo que m'esperi uns minuts. Mai no sé quina cara posar palplantada en una cantonada mirant si arriba la persona amb qui he quedat.

No et passa a tu també?

Ja el veig. És allà. a la cantonada.
Camino més a poc a poc.
M'agrada mirar-me'l de lluny, amb aquest posat d'home despistat que tant m'atrau! (això sí, que no s'oblidi del dia del meu aniversari, si de cas, que només sigui el posat despistat, eh?)
No em veu encara, té un llibre a les mans i hi està capficat.
No sé si ho fa per dissimular i ja m'ha vist també. Podria ser.
Somric. Aixeca el cap.

Em sento maca.
La reunió (de feina) promet.
...

Qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència...
Aquest relat ha estat escrit a partir de situacions reals (o no) però que, en tot cas, mai han estat viscudes amb aquesta seqüència que es relata (o si?).

bocins de vacances - relax...

2011-08-28T21:40:00.000+02:00

I després d'uns dies de relax...

de bons menjars...

de caminades...

de vida contemplativa...

de respirar i gaudir...
i de compartir amb família i amics uns dies de descans ben especials i diferents...
engeguem altre cop els motors amb il·lusió i moltes ganes de viure allò que esdevingui en el nostre dia a dia...

Serà un any ben especial... segur!
Bon curs a tothom!

bocins de vacances - noves flors

2011-08-06T13:20:00.000+02:00

I què seria un estiu sense noves flors?

Avui: primer dia de les vacances especials*...
Després d'una nit de pica-pica express per poder arribar a l'hora al cinema...
Ens hem llevat de bon matí per assaborir i esprémer les estones de vacances que tenim per endavant...
I què millor que endreçar el petit jardí?

El racó d'aromàtiques i la buguenvíl·lea... a la finestra de la cuina...

Des de l'habitació les floretes variades amb companyia...

I els vells gessamins que cada estiu floreixen i aromatitzen les càlides nits d'estiu...

* vacances especials = barreja d'estones de vacances amb estones de feina... sense grans desconnexions però ben intenses i viscudes plenament... Què més es pot desitjar?

Fa dies que...

2011-07-23T16:18:00.006+02:00

Fa dies que no escric...
Fa anys i panys que no llegeixo... (quan dic llegir, dic enganxar-me a un llibre i no deixar-lo quasi ni per dormir...)

Bé, és un dir...
Em passo el dia llegint... (entre vuit i deu hores), ara en català, ara en castellà, ara en anglès,...

Son lectures diferents...
També escric, no tant com llegeixo, però també escric una bona part del dia: ara una parrafada teòrica, ara un mail, ara una piulada,...

En resum, tot el dia abocada a la pantalla, llegint i escrivint, amb el món obert davant dels ulls, a l'abast,...

Entremig, m'aixeco i faig passejades per la casa, dono una volta, surto al balcó, respiro, m'estiro, controlo el programa de la TV que miren el parell d'adolescents que jeuen al sofà (quan hi són...), trec alguna cosa del congelador pel següent àpat, em faig una infusió o pico alguna cosa (fruita si la força de voluntat està inquebrantable, un tall minúscul de xocolata si m'atrapa la fluixera mental...), potser engego la rentadora, o recullo alguna andròmina de les que han quedat perpètuament col·locades a mode d'objecte decoratiu al menjador...
I torno a seure.
I segueixo.
Reviso si hi ha novetats, obro pantalles d'articles recomanats sobre temes que m'interessen, per llegir després (un després que sovint no arriba mai, i que tal i com han estat obertes les tanco quan s'acaba el dia).
I torno a escriure i llegir i intento endreçar idees d'altres i integrar coneixements.
M'agrada, però és dur.

Em deleixo per tenir temps, temps per continuar llegint i per continuar escrivint; lectures lleugeres, novel·les que em traslladin a altres móns i espais; per viure altres vides, per gaudir i patir amb els personatges de ficció que altres han imaginat. I per escriure, per ordenar-me per dins, per escriure tot allò que em passa pel cap; des de banalitats absurdes i, fins a cert punt divertides (per a mi, és clar!) fins a allò més profund que quan es pensa per escriure s'ordena per si sol i es relativitza i perd dramatisme. I guanya en certeses que consoliden un jo, el meu. Hi ha moltes coses per polir encara, moltes reaccions absurdes, moltes millores a fer,... però haig de reconèixer que quan em retrobo amb mi mateixa, m'agrado... (perdoneu per ser tan creguda... o semblar-ho...). De fet, no ho sóc gaire, només una mica, per anar tirant... El necessari per anar fent i estimar-me el que sóc, el què faig i el què he construït al meu voltant amb la col·laboració de tots els qui m'heu acompanyat fins ara...

Estic molt, excessivament bolcada en un projecte professional i també personal que em té segrestada i que, ara per ara, no em deixa treure gaire el nas per enlloc. Tampoc per aquí, és clar.

És una decisió personal. Sabia que el final del procés seria així; i tot i així em sento privilegiada de ser on sóc, de ser qui sóc i de tenir al voltant (real i virtual) persones que m'heu regalat tantes coses per poder arribar a ser.

Un luxe i un plaer!
Sou tresors brillants!

Us deixo un regal... la maleta ideal!

Bones lectures i bones vacances!

totes les fotos les he trobades en una web molt recomanable pels amants dels llibres... i del llegir... aneu-hi!

a mar obert...

2011-05-09T00:21:00.004+02:00

(o sobre l'escriure 'cartas que curan'... gràcies Francesca!)

Des de darrere la finestra de l'habitació es respira estiu... la platja és plena i el passeig un riu efervescent de vida que em crida insistentment...
Em faig pregar... el fotografio d'un costat i de l'altre, però no m'acabo de decidir...

El temps es va esllanguint al ritme de la tarda mandrosa de diumenge...

Finalment, i abans que el sol s'amagui darrere el turó m'atreveixo a sortir...

M'agrada sentir-me anònima enmig del brogit*, em creuo persones diverses que parlen diferents llenguatges verbals i no verbals,... gestos, mirades, llengües que no entenc... i bado imaginant la vida rere els finestrals majestuosos que ressegueixen el passeig...

Joves i no tan joves amb mànigues curtes, tirants, sandàlies,... fins i tot n'hi ha que prenen el sol i d'altres xipollegen a la vora del trenc de les onades!

Desitjos àvids d'estiu que m'acompanyen riallers i burletes...
jo, però, amb màniga llarga i jaqueta i mocador de coll...
dec portar l'hivern a sobre encara...
tot i que la càlida brisa m'acaricia no tinc gens de calor.

Surto del cor cap a l'exterior... i arribo a l'extrem... a mar obert...
aquí les onades trenquen amb força, sense control i em veig a mi mateixa en aquest anar i venir...
en aquest puja i baixa de marees emocionals que deixo que m'exhaureixin física i químicament...

Aquí, racó ombrívol on el sol ja no arriba, comença a infiltrar-se la fresca en els racons intersticials de les ferides obertes i que no m'esforço a tancar... el vent i el sol i l'aire lliure i el caminar ja s'ocupen d'aquests menesters... amb molts millors resultats evidentment...

I escric, com a efecte balsàmic, cartes a mi mateixa, que curen, que m'ajuden a resituar-me i a valorar el que sóc i qui vull ser...

cartes que em permeten espolsar pors i inseguretats que m'acompanyen i que sé que no acabo de fer fora perquè em pertanyen, em fan ser com sóc i com vull ser... però que a voltes també sé que em paralitzen...

cartes que em donen l'energia per seguir construint un present autèntic i únic perquè en cada paraula hi deixo una espurna de l'assossec i les angoixes quotidianes...

cartes que quan rellegeixo em serveixen per observar-me des de fora i desdramatitzar tot el que visc i sento...

Només una cosa em sap greu d'aquestes cartes 'electròniques' actuals... i és que no s'hi puguin endevinar les restes d'alguna llàgrima perduda que desdibuixa la tinta d'alguna paraula estimada...

---
I en aquest espai on Chillida va voler pentinar el vent, jo he posat ordre als meus pensaments i sentiments i els he allisat i desenredat, els he acaronat i admirat i així he aconseguit fer un pentinat ben bonic per començar la setmana amb bon peu...
---
I manllevo aquesta cita que he llegit avui al bloc de la Francesca...

"Las cosas que vemos son las mismas cosas que llevamos en nosotros. No hay más realidad que la que tenemos dentro. Por eso la mayoría de los seres humanos viven tan irrealmente; porque cree que las imágenes exteriores son la realidad y no permiten a su propio mundo interior manifestarse. Se puede ser muy feliz así, pero cuando se conoce lo otro, ya no se puede elegir el camino de la mayoría."

Demian. Herman Hesse

potser és per això que de vegades em sento 'rarota' i esquerpa... i situada en una altra realitat...

I en el retorn a la realitat... he pogut gaudir d'aquest espectacle...

i ja és quan m'he quedat sense paraules...

___________
*gracias Idoia, por 'calarme' tan rápido y respetar mi paseo anónimo... (gracias por tu generosidad y buena acogida...de corazón, un beso!)

mar o muntanya? caminar o córrer?

2011-04-28T00:38:00.001+02:00

Sóc dona de mar, visc en pobles de mar des que tinc memòria tot i que sóc nascuda a gran ciutat.
Però darrerament em pica el cuquet de tastar la muntanya...
Aquest matí mentre em calçava sabates i roba còmoda per anar a caminar, dubtava... mar o muntanya avui?
finalment he tirat amunt...
caminar o córrer?
sóc dona de caminar... no m'agrada córrer...
però darrerament un altre cuquet m'està picant força i ja fa uns dies que el caminar va progressant cap al córrer...
i ja em veieu, caminant i corrent, mar i muntanya...

a les 8'30...
pujant... muntanya...

amunt...

ara corro, ara camino,...

aquest ramet és per tu rits... (com que et va agradar tant l'altre... avui en comptes de collir-lo te'l regalo al natural... :)

ja quasi arribo a l'objectiu...
la casa aïllada al mig de la muntanya...

...

cap a les nou...
gaudint ja del meravellós paisatge... des de dalt...
mar i muntanya...
no cal triar si ho pots tenir tot!
no cal renunciar a res...
quina mania haver de triar sempre una sola cosa i descartar les altres que també m'agraden!
un secret?
sóc de les que faria un tastet amb cada un dels plats de les cartes dels restaurants...
no us passa a vosaltres?
em costa tant sempre decidir-me per un sol plat...
tot el que m'agrada em ve tant de gust!
és per això que m'agrada compartir els plats amb tots aquells qui s'hi avinguin... o fer un pica-pica,...
així em perdo menys coses...
;)

respiro... m'airejo... somric...

i començo a baixar...
ara el pas es fa més lleuger i m'atreveixo a córrer una mica... :)

arribant a la quasi-civilització...

l'asfalt...

ja a nivell de mar... però encara lluny del destí final...

vist des del polígon tot queda ja una mica lluny...

i des de casa, encara es veu més lluny...

amb el zoom queda una mica més a propet...

tot plegat en una horeta justa, pujar i baixar, mar i muntanya, caminar i córrer,...
si això no és vida... ja em direu el què sí que ho és!

unes altres pinzellades de vacances... (també...)

2011-04-24T23:45:00.003+02:00

Em llevo cansada,

conscient d’haver lliurat batalles invisibles en móns paral·lels plens de dracs i ombres, de roses fantasmagòriques sense pètals, farcides d’espines punxants. De nits sense dies, de sobreviure en cambres folrades de paraules buides i somriures fràgils que s’esmicolen amb el gebre de les intencions infiltrades sota la pell.

Abatuda per la resistència inútil enfront la força aclaparadora de la natura que lluita contra si mateixa, ofegada en un fil d’aigua que es converteix en un oceà de llàgrimes, esgotada de navegar enmig de turmentes desbocades que cerquen un port on amansir la seva voracitat destructiva i alhora renovadora...

Por.

Ràbia.

Angoixa.

Em llevo mirant d’obrir els ulls per veure què queda al meu voltant i què ha fugit després d’assistir com a espectadora a un espectacle titànic, cíclic, esglaiador i em sento formiga davant les meves pròpies ombres d’elefant reflectides en un mur que sembla infranquejable però amb una petita esquerda, un bri d’esperança,... sembla que el sol allarga un raig brillant tot vorejant el mur... a l'altra banda s’albira una nova realitat per viure...

Avui m’he llevat cansada, sense energia...

Me’n vaig a dormir a l’altra banda del mur... segur que demà la formiga es convertirà en una preciosa princesa elefanta guarnida amb teles brillants que il·luminaran els meus cels...

Bona nit i bona setmana...

Pinzellades de vacances... (amb actualització musical...)

2011-04-19T15:19:00.004+02:00

Caminades per ciutat, mar i muntanya... amb sabates noves!

Sols radiants que il·luminen els espais més foscos i amagats. Poder obrir finestres i airejar els racons.

Pa negre, colpidora.

Endreçant idees i fent bugades emocionals variades... Reparador.

Un ram silvestre de collita pròpia.

Anar al cinema i descobrir que és el dia de l'espectadora!

Gaudir dels diferents camins que imagino i ressegueixo.

Fer tentines en el tuiter i descobrir que, tot i moure'ns amunt i avall, seguim sent invisibles...

Cortines noves després d'un llarg temps d'espera.

Treballar a hores intempestives... Llevar-me molt d'hora i veure sortir el sol...

Passar fred i calor alhora, fer tentines, sentir vertigen i trobar la serenitat que m'empeny endavant...

Seguir trobant motius per celebrar la vida!

(seguirà...)

Avui...

2011-04-15T08:54:00.002+02:00

Avui, es presenta un bon dia de feina...
Ara despunta ja el sol per la finestra tot i que els núvols encara mandregen a l'horitzó proper...
Tot el matí per endavant.
Em cal aprendre a distribuir el volum de feina desmesurada amb el temps que em queda... cal ser molt estratègica per aconseguir-ho. Encara no n'acabo de saber prou.
Tot un repte.
Possible?
Sí, segur que sí... però cal esmerçar-hi hores i prendre les decisions encertades.
Difícil?
També. Però segur que estic més preparada del que em penso.

I abans d'endinsar-me a l'apassionant tema que m'ocupa, dir-vos que demà dissabte a Barcelona tindrà lloc un taller que ha organitzat una persona ben especial.
Una persona a qui admiro per la seva generositat i per la il·lusió que posa en tot allò que fa. I per la seva creativitat i per les ganes que tot estigui bé, fins a l'últim detall...
I que no sap que tot plegat la fa ser una persona ben especial...

Vosaltres mateixos...
Entreu i remeneu... i si us agrada la proposta, aneu-hi!
És per una bona causa!

Bon divendres!
Gaudiu del dia!
S'ho mereix!

2011-04-14T06:00:00.005+02:00

el color del dia...

2011-03-17T01:25:00.001+01:00

BCN - 11:40 h
Avui ha estat un dia melós...
Bé, vull dir, que jo mateixa estava melosa... sí, més aviat deu ser això...

Els ingredients?
- un viatge llampec d'anada i tornada, l'aeroport, l'espera
- la feina ben feta
- un taxista amb cueta
- uns quants mails
- un cambrer salat
- un sopar capriciós
- lleugeres gotes de pluja
- una història a mig acabar

Seqüència d'elaboració:
Els aeroports tenen un no sé què que m'agraden. Les anades i vingudes de persones diverses que conflueixen en espais i temps amb un ventall ampli de possibles històries per intuir i imaginar... sempre m'han inspirat les esperes, les mitges converses que van i venen,...

M'endinso en la lectura. És el que té ser previsora i arribar amb més temps del que suposava que tindria. Tot un regal... Una història que s'inicia melosa... i que m'enganxa...

PM -12:20 h

Retorno a la realitat quan torno a tocar de peus a terra. Arribar avui a destí i saber que algú t'està esperant... una sensació estranya veure el teu nom escrit en lletres grans... M'envaeix una barreja de sensacions... vergonyes i timideses es barregen amb un sentir-se (una mica) important...
El taxista et somriu quan t'identifiques. Jo també he sospirat alleugerida en veure que no havia d'endevinar qui era el qui m'havia d'acompanyar a destí.
Normalment m'agrada seure al seient de darrere quan vaig en taxi. Així puc submergir-me en les meves cabòries i no cal que mantingui conversa amb el conductor més enllà de les quatre frases de cortesia.
De vegades, et conviden a seure al davant. Habitualment refuso l'oferiment.
Avui no he pogut estar-me'n.
He acceptat la proposta.
Perquè?
No ho sabria dir.
Potser ha estat la cueta que duia el taxista. M'atrauen els homes que porten cueta, no em feu dir el perquè, però tenen un nosequè que ...
La conversa agradable, trivial, sobre viatges, nins i altres històries quotidianes...

Un cambrer salat s'ha cuidat que em sentís gairebé com a casa mentre dinava. Quan una dina sola, s'agraeixen les atencions i els somriures (sense atabalar per això, eh?). No, no portava cueta, però haig de reconèixer que el primer cop que vaig fer un àpat en el seu local ja em va fer sentir bé, molt bé. Per això hi dec haver tornat, pel tracte rebut i per les menges delicioses que hi preparen, és clar! I a sobre, si et conviden al tallat, llavors ja... i que consti que no duia cueta!

La pluja suau m'acaricia les galtes i em revitalitza en un passeig per l'avinguda principal de Manacor, després d'un àpat molt del meu gust...

Una sessió de feina profitosa, intensa, ben curulla de feina ben feta perquè anava carregada de noves possibilitats, de projectes de futur que il·lusionen, que engresquen, que animen,...
Ser l'acompanyant de tota una colla de projectes és un luxe, un regal que aprecio en gran mesura...
Mails personals que m'han anat picant l'ullet al llarg del dia, amb complicitats compartides... Em fan somriure.
Mails de feina que em fan tocar de peus a terra i saber-me part de projectes interessants. Em fan sentir útil.

Instal·lada en una taula de bar d'aeroport sopo capriciosament i em dedico unes menges que no tenen res de sopar però molt de capricioses...
La lectura pren ara, en el tomb de la meitat del llibre, un to aspre, sòrdid... colpidor.
I l'estat melós de migdia ha girat cap a un desassossec que m'aconsella deixar la resta de la història per a un altre moment. Tot i que em quedo amb les ganes de seguir Sara fins el final malgrat preveure que no hi haurà final feliç...

La lectura dóna pas a l'escriptura. Dalt de l'avió ja, de retorn cap a casa. I cuino la recepta del dia amb els ingredients que he anat collint...
Estem aterrant ja, els llums cada cop més propers fan evident la imminència del final del trajecte.
Prenem terra suaument, llisquem damunt la pista sense trontolls... ni frenades...
Bona nit!
BCN- 22:30h

*Ara, ja a casa, me n'adono que aquest matí he pres les ulleres que han tintat de color de mel tot el que he viscut avui... Potser demà tot tindrà un altre color... ja veurem quines 'ulleres' prenc de bon matí...

________________________________________________________________________________

Us deixo tres fragments de la lectura que m'han fet pensar, que m'han remogut per dins...

En cap moment, Sara, va dir que t'estimava, però tu ho vas voler entendre.

Perquè aquesta és l'essència de l'ésser humà, trencar l'equilibri per a créixer, per a superar-se. una vegada tot està endreçat, les persones tenim tendència a embolicar-ho, tot.

Pensem de vegades que som alliberades, que lluitem per la igualtat, que no obeïm els dictats de cap mascle ni de cap altra persona, però, en realitat, som esclaves del desig, víctimes de l'estima que ens cobreix els ulls, que ens entela la mirada i que ens impedeix actuar amb dignitat.

Ja veieu que tenen tela, oi?
Buuufff... un altre dia en parlem que ja és tard...

el making-of...

2011-03-01T09:38:00.008+01:00

No us en parlaré jo del II Sopar Blocaire... ja sou molts i moltes les que n'heu fet ressenya i n'heu parlat abastament. (la Carme, el veí, la Bargalloneta, na Joana, la Goculta, l'Elfreelang, la Llanterna màgica, l'E-Lecta, la kweilan, la rits, la fanal blau, en barbollaire, en jordicine, l'òscar,... i alguns més que potser cauran i alguns més que potser em deixo... si veieu que m'he deixat algú i m'ho feu notar, l'afegiré de seguida!)
Encara que no us puc assegurar tampoc que no se m'escapi algun gest, alguna mirada o algun sospir mentre hi penso... disculpeu-me si em repeteixo... la xarxa catosfèrica en va ben plena...

No, jo us parlaré del pre, de com va anar tota la part que no heu vist, tot i que sí imagino que heu intuït o, fins i tot, imaginat... (que d'això, d'imaginació en sou els reis i les reines...).

Quan en Jordi(cine) ens va enviar un mail als quatre organitzadors del I Sopar Blocaire (celebrat l'any 2009, tot i que alguns deien que havia estat l'any passat...), quan en jordi ens va enviar el mail deia... jo no vaig dubtar ni un segon que sí, que volia ser-hi i, perquè no?*, organitzar-lo amb un equip fantàstic de blocaires amb qui ja hi havia hagut molt bon rotllo en la preparació de la primera edició.

Tot i saber que em ficava en una despesa d'hores que no tenia... però, què coi! em venia tant de gust que... no vaig dubtar ni un segon a dir que sí...
Total, que de seguida vam fer plans, i ens vam començar a fer preguntes... anem al mateix lloc que fa dos anys? provem alguna cosa nova? és que aquest local està molt bé de preu però no és massa acollidor, aquest altre és massa car, el de l'altra vegada el menú és molt senzill i quasi igual que l'anterior, i si fem un pica pica a peu dret per tenir més mobilitat i poder parlar tots amb tots?, i si...... poc a poc vam anar veient quines eren les prioritats i vam anar descartant opcions que no ens semblaven que estarien a l'alçada,... és així com, després de compartir dos dinars vam rebotar al Romero, que finalment, va ser l'escollit ja que complia certes condicions que el feien molt atractiu, ja sabeu, espai per a nosaltres sols, un pica pica d'allò més apetitós, un espai agradable i acollidor,... i un preu final, que sense ser massa barat era força raonable.

Les idees sobre les activitats i sobre què fer durant el sopar també ens van anar venint soles... que si podem fer-los escriure un post 'in-situ', que si podem publicar algun post durant l'event, que si podem fer una quiniela dels òscars (la gala era a l'endemà i dos dels organitzadors, ja ho sabeu, són cinèfils, cinèfils, cinèfils...), que si podem fer acreditacions, que si podem fer alguna cosa amb música, que si,... ja us podeu imaginar... van sorgir força idees i moltes les vam haver de deixar reservades en un calaix... (potser per a properes edicions...) i així poc a poc es va anar conformant el II Sopar Blocaire.

Tot això, sense saber massa de quanta gent estàvem parlant, ni de si seríem deu, vint, trenta,... anàvem fent amb ser una vintena, potser arribaríem a vint-i-cinc aquesta vegada...
Per això, la vostra resposta, va ser una immensa satisfacció per a nosaltres, tot un èxit!
Veure que la llista anava creixent cada dia i que estàveu també tan engrescats, ens va animar moltíssim, també ens va omplir de responsabilitat per tal que no se'ns escapés cap detall...

Preparar els cd's (feliciteu a l'òscar sobretot), preparar les travesses dels òscars (tot i que al final no vam fer-les, feliciteu a la mònica!!!), controlar que tot estigués al seu lloc, estar atent a que no faltés de res, estar pendent de veure qui faltava i preocupar-se de trucar i interessar-se per les persones (feliciteu sobretot al jordi) i, finalment, preparar els dossiers de posts (una servidora que va fer un taller de manualitats aquell matí de dissabte mateix...). Res, no sé què diran els meus companys, però jo si que us dic que va ser un making-off molt i molt agradable, i per repetir-lo quan calgui!

Tot això amanit, és clar!, com podia faltar! de mails amunt i avall, una corrent de missatges que paral·lelament als vostres, als del grup de participants que déu n'hi do també com veu engrescar la festa, anaven i venien i treien fum... els nervis per tal que tot anés bé eren presents també!

Total que quan vaig veure com anàveu arribant i saludant i que les timideses hi eren però tothom venia disposat a passar-ho bé i a compartir i a xerrar i a viure una nit màgica... els nervis van anar desapareixent per anar transformant-se en plaer i felicitat de veure com , GRÀCIES A VOSALTRES, tot va anar com una seda i se'ns va fer curt i voldríem repetir per tenir temps de... i d'allò altre, i de xerrar més amb aquell i amb l'altra de més enllà...
BON SENYAL... molt bon senyal quan les vetllades es fan curtes i tenim ganes de més... això vol dir que n'hi haurà més... i que la realitat SEMPRE supera la virtualitat... tot i que la virtualitat que compartim està plena de vida i de realitat i de picades d'ullet, i de ganes de regalar el millor de nosaltres als altres... aix que m'estic posant nyonya... (jijiji...)
Bé, res més... (ja m'he enrotllat prou per avui).

GRÀCIES A TOTS PER SER-HI I PARTICIPAR AMB TANT BON HUMOR I AMB TANTES GANES AL SOPAR...
VA SER, COM JA HAN DIT MOLTS, UNA NIT MÀGICA!

UN PLAER!

Aprofito per dir-vos també que aquest mes de febrer el meu bloc va fer tres anyets!
I que em va encantar que participéssiu un sopar blocaire tan bonic (;)) per poder-ho celebrar amb vosaltres! Qui m'havia de dir fa tres anys que el 26 de febrer de 2011, exactament tres anys i 23 dies després de deixar un escrit amb una vergonya horrorosa que algú em llegís i pogués conèixer-me i preguntar-me res sobre aquell escrit, dissabte estigués amb una bona colla de tots vosaltres sense cap mena de vergonya (desvergonyida!) celebrant que un dia gairebé per casualitat, obrís un bloc i hi pengés una 'paranoia' que en aquells moments em passava pel cap i volia compartir amb algú invisible...

GRÀCIES per tot!
SOU UNA CANYA!
_______________________________________________________________
*vaig tant colgada de feina que si el meu 'jefe' ho sap... buuufff... no ho digueu a ningú, eh? (ji ji ji...)

Les fotos són, la majoria, una gentilesa d'en Barbollaire... (i alguna de meva, ja la veureu...)
Per cert, si algú es veu en alguna foto i no vol sortir que m'ho digui que la trauré ràpidament.

sense comentaris...

2011-02-19T00:45:00.000+01:00

sobre amants...

2011-02-11T00:06:00.001+01:00

Em ve al cap...

em retorna des que ho vaig llegir i, tot i que ja em va persuadir en aquell moment, cada cop n'estic més convençuda...

Tenir amants és molt sa...

Altament recomanable per persones amb tendències depressives, per a les que llisquen sobre la monotonia del dia a dia de la vida, per a aquelles que senten que els falta alguna cosa, algun al·licient per viure, per a les que han perdut el somriure i les ganes de viure...

Revitalitza, il·lusiona, millora l'autoestima, dóna brillantor als ulls, allisa la pell, estàs radiant i esplendorosa, et sents plena, tot pren un color diferent, l'hivern se suavitza i ensumes el bon temps en qualsevol racó que abans abrigava fred i humitats,...

Arriba la primavera fora de temps...

Tot canvia...

Pren noves formes, aprecies petits detalls, compres flors, et passes hores davant del mirall,...

Llàstima que el meu psicòleg no m'ho receptés mai...

Potser hauria de canviar de psicòleg...

Es veu que una doctora en fa receptes.

Quan una pacient deprimida arriba a la seva consulta i li explica el cas, el primer que li diu aquesta metgessa és que necessita fer-se amb un amant.

Les pacients tenen dos tipus de reaccions, n'hi ha que s'aixequen totes irades i ... bon vent i barca nova, si te he visto no me acuerdo... Algunes inclús l'arriben a insultar o dir-li quatre bestieses morals i molt ètiques, això sí, que no falti.

Les que es queden assegudes esperant la següent afirmació sobre el tractament (valentes elles, perquè suposo que a mi, d'entrada, se'm quedaria la cara de quadrets), les que tenen paciència i molta curiositat per veure quina mena d'amant les hi vol receptar (jo seria d'aquestes... curiositat, molta curiositat tindria).

En forma de píndoles? De xarop en comptagotes? Potser una tanda de supositoris?

Noooooo....

La següent frase de la doctora és que cal trobar a la vida un amant que ens ompli i motivi a viure.

Molt fàcil!

Dit així sembla abastable i tot!

I d'on vol que el tregui jo un amant?

Ja ja ja ja...

No dona no...
Un amant és un projecte, una il·lusió, un objectiu, una fita, un viatge, una passió,... fins i tot, si molt m'estires, podria ser una persona!

Ahhh!

Ara ho entenc!

Qualsevol d'aquestes situacions (si són realment desitjades) són amants potencials, perquè ens engresquen a viure de manera intensa i apassionada, i això ens protegeix de la depressió, del desànim, de la monotonia...

Doncs, no és per res, però em sembla que fa temps que en tinc... uns quants... d'amants...

I vosaltres?
Apa, vinga, no perdeu temps!
Sortiu amb els ulls ben oberts i els sentits ben desperts a cercar-ne uns quants (si encara no en teniu... cosa que dubto) i no tingueu por de gaudir-ne força... valen molt la pena! (ja ens ho explicareu ja...)

Ah!
I recordeu... com més variats millor... així ompliran tots els raconets de la vostra existència, no es tracta de trobar-ne un de sol que vulgui abarcar-ho tot... cal diversificar i així les vivències seran més enriquidores!

;)

(vaig llegir aquest un apunt sobre aquest tema en algun lloc però no puc recordar quin i no us puc enllaçar la font que m'ha inspirat a escriure aquesta versió personal i absolutament inventada sobre el fet en qüestió. Així que, si ets un dels que va llegir aquest apunt, article, publireportatge, ... o el que fos en algun lloc i em dius on... em rellegiré el text per veure si és que he desbarrat molt o és que anava per aquí la cosa...)

sopar bloc@ire a la vistaaaaa...

2011-02-01T15:47:00.000+01:00

Família!
Ja el tenim aquí!
És el proper sopar bloc@ire!
Fa dos anys ja en vam fer un on ens vam aplegar una bona colla de bloc@ires al voltant d'una taula i vam sopar i compartir històries virtuals i reals... i riures molt autèntics i sans...

Ara hi tornem a ser!
El dissabte 26 de febrer, a Barcelona.
Amb el mateix comitè bloc@ire organitzador d'aquell de fa dos anys: Jordicine, Òscar, Bargalloneta i una servidora.

Teniu temps fins el 19 de febrer per dir-nos a un dels quatre, en qualsevol dels nostres blocs, si voleu venir i compartir una nit única i ben divertida.
Quan sapiguem el nombre de participants, acabarem de decidir el lloc on se celebrarà.

Pels indecisos... pels qui no saben si volen acabar de perdre la 'virtualitat' que els acompanya... no us ho penseu gaire... les darreres trobades bloc@ires a les que he tingut el plaer de participar (Berlín la darrera i més sonada) han estat un èxit rotund, i més que perdre la virtualitat tinc la sensació que he guanyat un munt d'amics reals que els encanta escriure i comunicar-se tant virtualment com personalment...
No us hi penseu gaire doncs!
Animeu-vos!
Valdrà la pena segur!
I després, si no veniu, us farem dentetes... quan us ho expliquem en els blocs respectius...

no és això companys... no és això...

2011-01-28T23:53:00.000+01:00

sóc una persona pacífica...
però hi ha coses que... darrerament... em treuen de polleguera... (deu ser que em faig gran...)
el fet és que, escoltar a la ràdio una enquesta intranscendent sobre un fet transcendent, no em desperta, generalment, gaires alertes.
Me les empasso i les digereixo sense parar-hi gaire esment...
Però aquesta vegada... (sembla que cada cop em passa més sovint... deu ser l'estat incipient d'hiperemocionalitat menopàusica que em fa ser ultrasensible a la majoria de coses que abans ni m'immutaven?)
No sé pas...

Aquest cop deia...
devia tenir algun sensor en desequilibri, fora de la seva posició de seguretat (o d'insensibilitat occidental que utilitzo/em com a escut de protecció davant dels atacs constants que patim)
tot i essent una dona pacífica...
i que no m'agrada cridar... (i no acostumo a fer-ho)
vés per on...
l'altre dia... ho hagués fet...
i ben fort...
davant l'evidència de presa de pèl a què som sotmesos diàriament sense que ho detectem...

El fet és que alguna ment pensant, molt més intel·ligent que no pas jo ('sense dubtar-ho'?) i que treballa en una emissora de ràdio musical, decideix fer una enquesta a la població del carrer, amb una pregunta tendenciosa i demagògica sobre un fet que em toca allò que no sona...
I tot i que sóc una persona prou sensata i pacífica (de vegades massa i tot pel meu gust) se'm dispara el ressort que em fa reaccionar i adonar-me'n de com vaig d'adormida per la vida...

Com és possible que algú... amb dos dits de seny pugui enfocar el tema d'aquesta manera?
Com pot ser que se'ls acudeixi preguntar si estem d'acord en fer una despesa (tan considerable) (això no ho deien, però pel to de la pregunta, anava implícit) per traduir unes persones que podent utilitzar el castellà com a llengua comuna, decideixen utilitzar una altra llengua?
Evidentment, les respostes, aclaparadores... en contra d'aquest balafiament.
També ho crec.
Una bestiesa sota el meu punt de vista!

Però el cas és que el que considero més greu de tot és que tots nosaltres, ciutadans i ciutadanes d'aquest país haguem de pagar la desconeixença dels nostres dirigents de la llengua que parlen una part dels seus ciutadans, una bona part dels ciutadans que ells anomenen que pertanyen al seu país.
Potser que aquests 12000 € que malgastarem per sessió els haurien de pagar ells mateixos de la seva butxaca, que els paguin aquesta colla de persones que no tenen prou competència lingüística per entendre tots els ciutadans del seu (pretès) país.

Penso que els nostres dirigents (a qui tinc un gran respecte i consideració tot i que no sempre comparteixi les seves decisions), són, i hem d'exigir-ho així, persones altament qualificades, amb un alt nivell d'estudis (inclosos els de llengües estrangeres, no?) , amb uns sous dignes de reis (en els temps que corren...), amb moltes responsabilitats socials i ciutadanes,... i haurien de saber que:

- al seu (pretès) país es parlen diferents llengües
- al seu (pretès) país per poder dialogar i apropar-se als seus ciutadans cal que parlin en el seu mateix llenguatge
- al seu (pretès) país hi ha diferents sensibilitats fruit de la riquesa de les cultures que hi conflueixen i hi conviuen
- al seu (pretès) país hi ha ciutadans que només amb un petit gest de reconeixement i entesa se sentirien molt més acollits
- al seu (pretès) país... tot seria molt més fàcil si fessin un petit pas per acostar-se, escoltar i intentar entendre i sentir dins la pell de la llengua que parlem en aquest altre petit país alternatiu...
que no és el seu (pel que demostren els seus fets i sovint les seves paraules)
i al pas que anem...
no ho podrà ser mai...
ni per obligació!

i això que som gent pacífica i no ens agrada cridar!

Rellegeixo...

2011-01-22T22:00:00.000+01:00

el petit príncep...
i m'agrada llegir-lo a qui estimo...
cada dia m'espera, no em perdona, ni que siguin poques pàgines...
m'escolta atentament i fa preguntes ...
en parlem i compartim el plaer de la lectura i de les paraules...

un plaer poder fer-ho...

gràcies J per escoltar-me tan atentament...

ahir vam arribar a aquest trosset...
se m'eriçà la pell...
tan cert i aclaparador que no vull oblidar-ho...

de petitona...

2010-12-08T23:10:00.000+01:00

Dàmaris Gelabert – La Nina Petita

Avui he anat a casa els pares i he pogut recuperar algunes fotos de quan era petita... fa dies que tenia ganes de participar en la proposta de l'Assumpta i en Ferran però no acabava de trobar el moment de cercar el material gràfic. La veritat és que em semblava recordar que en tenia d'altres en què potser estava més 'afavorida'... tant se val... així em veieu tal qual...

ja veieu... aquesta fila feia fa una pila d'anys... (ja en són uns quants!)

i en aquesta... ja no feia massa bona cara... la palma pesava i no em venia massa de gust la sessió fotogràfica... però com veieu... aguanto estoicament... massa bona nena que era!

Bona minisetmana!

resultats concurs... 1TBfC

2010-12-05T18:25:00.000+01:00

Benvolguts i benvolgudes lectores d'aquest bloc...

us faig saber que, acabat el termini de participació en el concurs d'endevinar textos, ja tenim els resultats del concurs d'escrits elaborats segons comanda del Ferran per a l'activitat blocaire de la trobada berlinesa...

Aquí teniu els autors i lectors del conjunt de textos...(aquests darrers hem penjat els textos dels autors en els nostres respectius blocs)

Autor/a Lector/a

Rita . . . . . . . . . . . . . .Lluïsa

Utnoa . . . . . . . . . . . . Rita

Eulàlia . . . . . . . . . . . .Mar

Francesca . . . . . . . . Sànset

Joan . . . . . . . . . . . . . Eulàlia

Sànset . . . . . . . . . . . Joan

DooMMasteR . . . . . .Utnoa

Kika . . . . . . . . . . . . . Francesca

Lluïsa . . . . . . . . . . . . DooMMasteR

Mar. . . . . . . . . . . . . . Nur

Nur . . . . . . . . . . . . . .Kika

Així doncs... a mi em va tocar llegir el text de l'Eulàlia... s'ha de dir que era un dels noms que em ballava pel cap però que al final, no vaig dir i, per tant, no ho vaig encertar!

Els participants... 3.... us mereixeu premi... per diverses raons...

la montserratqp... no ha encertat l'autor del text però curiosament... va donar la mateixa resposta que jo!

l'Albert B.i R... anomena en DooMMaster... que tampoc és l'autor del text però podia haver-ho estat... perquè no?

I, finalment, la guanyadora del món mundial!

La Isabel!
per diversos motius que em sorprenen enormement!

primer de tot perquè n'encerta l'autoria... sí, Isabel, aquest text penjat al post anterior és el de l'Eulàlia! però els motius que dónes per prendre la teva decisió em deixen ben parada de la gran capacitat d'observació que tens (i que jo no tinc i envejo evidentment!).

Felicitats!

Tots tres podeu anar a recollir el vostre ben merescut premi a ca'l Ferran (autoria d'en Sànset) que ha preparat un guardó excepcional per a l'ocasió... i aneu amb compte! en Ferran ha enredat una mica la troca en el seu post! (coses de n' Allen segons ell...).

Gràcies altra volta per la vostra participació i fins aviat!

Una abraçada per tots i totes!

Acabeu de passar un bon diumenge!

1TBfC - activitat blocaire a Berlín...

2010-12-01T04:18:00.018+01:00

Ha estat un plaer...
o dos...
o tres...
Poder compartir amb aquest grup de blocaires intrèpids les passejades per Berlín, els riures i les converses, neguits i il·lusions, teixint espais de convivència, de compartir el que som, de fer de blocaires empedreïts, de passar un fred de nassos (que també, sí, també...).
Tot gràcies a en Ferran i a tots els que ens el vam creure a ulls clucs i ens vam apuntar a cegues a una Trobada Blocaire fora de Catalunya, la Primera!
Suposo que ja heu anat seguint les cròniques dels meus companys i ja n'esteu ben informats de tot el que ha anat succeint el darrer cap de setmana... només dir-vos que aviat, aviat segur que veureu alguna foto... (les meves no que les he enviat en orris! ja us ho explicaré que ara estic ben empipada encara!).

Com anava dient...
Una de les activitats blocaires que vam viure, gaudir i riure va ser la del concurs d'escrits. Es tractava d'endevinar l'autor o autora d'un text escrit a partir d'un llistat de paraules que ens va donar en Ferran prèviament a la 1TBfC.
La tarda-nit de dissabte ens vam asseure tots al voltant de la llar de foc (ben especial per cert :) i ens vam disposar a endevinar qui era l'autor o autora del text que ens havia tocat.
Va ser una estona emocionant i plena de sorpreses!
Érem 11 blocaires i 5 van encertar els autors... els altres no pas i la penyora era beure glühweins fins que l'encertéssim... sort que després es va rebaixar el càstig que si no... servidora... hauria anat ben servida (mai millor dit!) d'aquest beuratge tan exquisit i alhora reconfortant.

Bé, ja que vosaltres no heu llegit cap text... us convido a fer-ho i a endevinar de qui són... trobareu tots els altres textos en cada un dels blocs dels participants a la 1TBfC, per si voleu jugar amb nosaltres i fer el ple al quinze!

Els possibles autors: Nur, DooMMaster, Rita, Eulàlia, kika, Sànset, Utnoa, Joan, Lluïsa, Francesca, ... (no em deixo ningú, no? No... en Ferran només va participar repartint els textos i donant-nos instruccions de com havia d'anar tot.

Aquí us deixo el text que em va tocar a mi...

De qui diríeu que és?

El silenci de l’estança es veia trencat pel lent tic-tac que ressonava des del rellotge de paret. La làmpada projectava un llum esmorteïda i difosa. Es diria que no estava sola, que algú mirava per sobre la seva espatlla allò que es disposava a fer.

Sobre la taula, al costat de la gerra de cervesa, s’estenien un seguit d’objectes estrambòtics: una samarreta, una brúixola, un bitllet de loteria, l’ordinador encès, un clauer en forma d’ós, la càmera de fer fotos i un parell d’aranyes acolorides, els mapes la U-Bahn i la S-Bahn de Berlin.

Va agafar la gerra i va fer un llarg glop, va llepar-se els llavis i va sospirar. Enrere, com en un somni, quedaven els 3 dies passats al costat dels amics acabats de fer. Alguns escrivien en un blog. D’altres, no. I aquí estava ella, un cop a casa, pensant en el viatge blogaire, disposada a escriure’n un post.

Va mirar per la finestra. Buscava una mica d’inspiració i en canvi va trobar la lluna rodona que s’hi emmarcava en el fons de cel gris fosc, gairebé negre. Relluïa amb aquell magnetisme hipnòtic. No podia ser, diria que just havia vist passar l’ET volant en la seva bicicleta. Va parpellejar... semblava ben real.

Algun dia hauria de deixar el vici de menjar Marshmallows. Estava clar que li reblanien el cervell.

Ja ho teniu clar?
Doncs deixeu el vostre comentari!

I si no... aneu a llegir els altres textos a veure si trobeu el meu! (que va ser un dels encertats ja que hi vaig deixar pistes evidents de la meva manera d'escriure...).

Teniu fins diumenge per jugar! El diumenge a última hora publicarem els resultats.

Berlinejant...

2010-11-25T20:39:00.000+01:00

Ja hi som...
17 hores i trepitjant sòl berlinès amb una bona colla de blogaires atrevits que compartirem cap de setmana!
En Ferran ja ha començat a relatar els primers contactes amb un parell d'expedicionaris que han anat a l'avançada a fer un reconeixement del terreny per quan arribem demà la resta de la delegació catalana de blogaires poder organitzar la recepció de benvinguda amb tots els honors...
En DoomMaster, la Kika, l'Eulàlia, la Rita, la Nur, en Sanset i la Utnoa, la Francesca, la Lluïsa,.. Anirem fent la crònica dels fets i els reporters del viatge potser fins i tot actualitzen blogs des de terres berlineses... (n'hi ha que porten els portàtils...).
Una servidora (que no s'endurà el portàtil, però si la llibreteta d'apunts personals) anirà prenent nota de tot per poder fer-ne un petit apunt a la tornada...

No patiu... crec que tindreu notícies nostres fins a quedar-ne tips!

Passeu un bon cap de setmana!
Nosaltres tenim la diversió assegurada!

Confidències universals

2010-11-03T11:07:00.001+01:00

Imatge de google

...

M - I tu creus que en J t'estima?

A - Pse...

M - I això? Em pensava que...

A - M'estima diferent...

M - Què vols dir?

A - Doncs que jo l'estimo d'una altra manera que ell a mi.

M - I com l'estimes tu?

...

A - Diferent...

M - ¿?

A - Jo l'estimo molt més que no pas ell a mi...

M - Vaja... I....(què penses fer)?

A - Continuar-lo estimant... (és clar!)

M - ...

+*+*+*+*+*+*+*+*+*+*

M - mare, 45 anys, dona madura, amb experiència, equilibrada,... i un llarg etcètera d'adjectius 'acumulats' amb el pas del temps...

A - filla, 16 anys, adolescent responsable quan vol i l'interessa, amb un deix d'immaduresa encara, amb idees fresques i somniadores... poc moldejades encara per la realitat, esperit jove... el pas del temps no ha deixat prou petjada encara... (fins quan?)

O és a l'inrevés? Mare i filla, filla i mare...
De vegades, aquest jovent te'n deixen anar cada una que et fan pensar si no són ells que posseeixen la saviesa autèntica... aquella que encara no ha quedat malmesa pel pas del temps, ni de l'experiència, ni de...

*************************

De vegades, les converses més intranscendents i senzilles venen carregades de veritats profundes, per parar-se a pensar...

Cadascun de nosaltres tenim maneres diferents d'estimar i de demostrar-ho...
I cap d'elles és millor ni pitjor...
Simplement... són diferents...
O no?

una habitació amb vistes... (actualització)

2010-10-19T08:01:00.001+02:00

diumenge 17 d'octubre, 18 h
en un hotelet ple d'encant...

tinc la Kontxa i el seu passeig emmarcats en una finestra...

amb llum de tardor, de capvespre...

vaig a fer un passeig...

i a olorar el mar que és a tocar...

i, de pas, tancaré els ulls i imaginaré presents que no esdevindran...

i viuré el moment amb intensitat...

una abraçada des de Donostia...

(ja veig que la foto que havia penjat us va agradar a tots molt... no era meva... la vaig baixar d'Internet fins avui que ja teniu les que jo vaig fer... no són tan vistoses... però són el paisatge que jo veia des de la finestra...)

I aquí us deixo les de l'endemà també... en llevar-se el dia...

mireu què atrevit!

Qualsevol s'atreveix a no començar bé la setmana així, oi?

Apa!

Una abraçada... ara ja des de terres catalanes!

instants i vida

2010-10-02T08:17:00.001+02:00

UN SOLO INSTANTE DE INTENSIDAD ES MAS GRATIFICANTE QUE TODA UNA ETERNIDAD DE VIDA MEDIOCRE

Escucha a lo desconocido

Lo conocido es la mente.

Lo desconocido no puede ser la mente.

Será otra cosa pero no la mente. Lo único seguro es que la mente es una acumulación de lo conocido. Por ejemplo, si llegas a una bifurcación en el camino y la mente dice, «vamos por aquí, me suena familiar», eso es la mente.

Si escuchas a tu ser, querrá ir a lo que no es familiar, a lo desconocido. El ser siempre es un aventurero.

La mente es muy ortodoxa, muy conservadora. Quiere andar por la senda, por el camino trillado una y otra vez, el camino de menor resistencia.

Escucha siempre a lo desconocido. Y reúne valor para adentrarte en lo desconocido.

Es necesario ser muy valiente para desarrollar tu destino, no hay que tener miedo.

Las personas que están llenas de miedo no pueden ir más allá de lo conocido. Lo conocido da una especie de comodidad, seguridad, confianza, porque lo conoces. Estás perfectamente informada, sabes cómo abordarlo. Puedes estar casi dormida y seguir haciéndolo, no necesitas estar despierta; es la ventaja que tiene lo conocido.

En cuanto atraviesas la frontera de lo conocido surge el miedo, porque ahora estarás en la ignorancia, no sabrás qué debes hacer y qué no. No estarás segura de ti misma, podrás equivocarte; podrás perderte. Este miedo es lo que mantiene a la gente maniatada, y una persona que está imposibilitada para lo nuevo está muerta.

Sólo se puede vivir la vida peligrosamente, no hay otra forma de vivirla. La vida sólo alcanza la madurez y el crecimiento a través del peligro. Tienes que ser una aventurera, siempre dispuesta a arriesgar lo conocido por lo desconocido.

Y en cuanto hayas probado la alegría que produce la libertad y la ausencia de miedo, nunca te arrepentirás, porque sabrás qué significa vivir al máximo. Sabrás qué significa quemar la antorcha de tu vida por los dos extremos.

Un solo instante de esa intensidad es más gratificante que toda una eternidad de vida mediocre.

Osho

Quanta raó té!

Moltes vegades ens adormim en la comoditat i ens despertem en la incomoditat de veure que no ens hem mogut d'allà on érem.

Fa por... si, una mica... però qui ha dit que era fàcil?

No em penso adormir! I menys ara!

Encara que no doni gaires senyals de vida sóc aquí al darrere... més viva i també més enfeinada que mai!

Gràcies a totes i tots! Llegir-vos m'enriqueix molt!

escurant les engrunes...

2010-08-23T02:25:00.000+02:00

de les vacances que avui s'acaben...

aprofitant la nit per no pensar que demà comença altra volta la quotidianitat menys quotidiana (=pares treballant, nens de vacances) amb l'agravant que haig de treballar a casa (alguns ho consideren un avantatge, jo també ho feia quan treballava fora però ara ja no m'ho sembla tant... es fa difícil concentrar-se en alguna cosa i estar pendent alhora de controlar el temps de TV, plais i altres entreteniments virtuals que vulguis que no, es converteixen en cangurs ideals ja que mantenen el personal quiet i distret, però evidentment... no és gaire bon pla...) i, per tant, seran unes setmanes d'equilibris que intentarem que no desestabilitzin l'harmonia familiar aconseguida amb molt d'esforç durant les vacances, compartint àpats, platja, jocs, lectures,...

han estat unes vacances diferents... difícils d'explicar, però molt profitoses, això si...

un resum?

obres, obres i més obres...

bricolatge, pintura, cortines, llums,...

no, no hem canviat de casa... senzillament teníem moltes coses pendents i no hi havia manera de tirar-les endavant amb el ritme frenètic del dia a dia...
i vam prendre la genial decisió d'enllestir-les aquestes vacances...
tot i sabent que les obres i reformes mai s'acaben del tot i sempre queden coses per fer i acabar...

han estat tres setmanetes de no parar... a ritme de vacances això si... intercalant platja, àpats, migdiades, cinema, celebracions vàries...

encara han quedat detalls pendents...
poc a poc s'aniran enllestint... segur...

ara, això si... està quedant un piset d'allò més bonic i acollidor...
i ara (important!), ja dormim sobre una tarima ben robusta... que fins ara... segons on posaves el peu... podies ser engolit per un forat negre que et podia traslladar al subsòl de l'habitatge... tota una odissea!

com us deia...
demà (avui ja?) sant tornem-hi...
el despertador sonarà a les cinc... potser hauria d'anar recollint ja...

Bon dilluns a totes i tots!
I encara millor als qui retornen a la 'normalitat' després d'unes vacances ben merescudes!

crida a la creativitat...

2010-08-20T23:48:00.000+02:00

Atenció CREATIUS!
En Ferran ha convocat un concurs per triar un logo per la 1TBfC...

Qui s'anima?
Totes les propostes seran molt benvingudes!

llegint blocs...

2010-08-02T02:59:00.000+02:00

Eva Montanari

en un blog amic (el llegeixo sovint i m'agrada el que hi trobo)...llegia l'altre dia la resposta d'una blocaire que deia que es podia descobrir molt millor la seva essència a partir dels seus comentaris en els blocs amics que no pas llegint les seves entrades al seu propi bloc...
ja passa això...
a mi també em passa sovint en els comentaris, quan comentes les entrades dels altres (que acostumen a parlar de coses ben diferents i variades a les teves entrades...)
hi poses molt de tu...
de vegades, més i tot que en els teus propis posts que poden ser més personals però més monotemàtics... (potser és que tinc la sensació que de vegades em repeteixo una mica i les meves reflexions giren sempre al voltant del mateix?)

llegir-vos em dóna ales... imaginació... obre finestres que no veia o que estaven encallades... o que no podia obrir tota sola...

em feu veure les mateixes coses de sempre des de diferents perspectives...
i això és molt enriquidor...
i el fet de parar-me i d'escriure algun comentari... és un exercici de reflexió molt interessant...

perquè m'obliga a endreçar les idees, pensaments, sentiments i vivències al voltant del tema en qüestió i a reflexionar sobre allò que llegeixo que es distancia de les meves pròpies visions egocèntriques de la realitat subjectiva que envolten la pròpia vida...

amplia horitzons i puc agafar distància de la meva quotidianitat...
i alhora enriquir-me amb el que pensen els altres (blogaire i lectors/comentadors)...

de vegades també em deixo emportar per l'emoció que em transmet algun escrit i tan sols hi deixo algun mot o petita idea de l'espai on m'han traslladat aquelles lletres...
i també hi ha l'opció de restar en silenci... (tot i que aquesta estaria bé que arribés a l'autor d'alguna manera bé sigui per grat o per desgrat del què s'hi llegeix...)

m'agrada aquesta literatura planera, popular i fresca que ens regala la blogosfera i els seus protagonistes blogaires!
m'encanta poder tenir el plaer d'escriure i comentar escrits d'altres...

Gaudeixo llegint-vos!

Això és literatura en viu!

(cercant una foto a google per poder il·lustrar aquest post he trobat aquest estudi sobre els lectors de blogs... ja té uns anyets però és curiós...)

contigo... o de l'art d'escriure un post mentre plego mitjons... :)

2010-07-29T00:32:00.000+02:00

avui sonava a la ràdio...
després d'una conversa lleugera sobre aquests temes de l'amor i les relacions...
i del model (quasi únic) de vida de parella que tenim...
i de llegir sobre el mateix tema en un blog que he descobert fa ben poc...

m'ha fet pensar...

paraules sàvies (la majoria *)...
que entren suaus**...
paraules profundes...
que van més enllà del que se sent...

* potser, en aquesta lletra encara hi ha algunes paraules que grinyolen una mica...

però al contrari del que canten la majoria de cançons (que sonen habitualment per la ràdio i puc entendre)... la lletra d'en Sabina em suggereix idees molt encertades....

**ens apedreguen amb lletres de cançons (que entren suaus i directament a l'inconscient) que ens fan creure en models de relacions que ja no haurien d'existir (parlo de relacions que es basen en la possessió i el poder d'uns sobre els altres... i de les mitges taronges... i del no sóc res sense tu... etc etc etc... que encara n'hi ha i moltes són ben amagades i vestides amb aparença de 'normalitat'... fins i tot ens podrien fer creure que viuen felices... aix...)
(si és que hi ha cançons que... buufff.... per llogar-hi cadires, no?)

Imatges de google

fent temps...

2010-07-08T00:00:00.031+02:00

va passant la vida...

i en aquest anar i venir ens anem fent grans...

I la veritat,

en confiança,

em comencen a pesar...

(i no parlo de quilos evidentment...que aquests es poden perdre i els anys no!)

però com que mirarem les coses bones que té el fet de celebrar l'aniversari... (per allò de pensar en positiu i no caure en la 'depre'...)

faig un llistat...
(si me'n deixo alguna, segur que sí,... ja sabeu... afegiu-les al final!)

cada dia que passa acumulem experiència i experiències... (per tant, com més anys hi posem... més expertes som...)
amb el temps tot és més relatiu...
cal gaudir de cada dia... (i com més dies a l'esquena... més gaudi!)
les arrugues? no existeixen! el que si que passegem amb orgull són solcs de saviesa que se'ns dibuixen a la pell i ens fan més interessants (sobretot a les dones, oi?)
les canes... tocs platejats de la lluna que es reflecteixen en els cabells...
tenim tantes 'batalletes' (ai perdó!) històries per contar!
la memòria se'ns torna selectiva... guanya en qualitat... (vull dir que només recordem allò que ens interessa i el que no, ho amanim al nostre gust per poder-ho contar...)
tenim l'esperit jove (fem els anys que fem i això ens fa sentir més vives...)
...

I tantes i tantes coses...

Bé, ja veieu, qui no s'anima... és perquè no vol...

Us deixo el meu desig d'aniversari... en forma de frase feta...

La millor manera de predir el futur és inventant-lo.

Alan Kay

Així que ...

aquí em teniu...

inventant un futur a la meva mida!

Sigueu feliços!!!

actualitzant... i altres bestieses

2010-07-05T01:21:00.000+02:00

Fa dies que redacto posts mentalment...

Els enllesteixo gairebé per complet...

Em surten rodons.. amb substància, crec que serien de bon llegir...

Però (vatua l'olla!) quan m'assec per transcriure'ls... no em surten les paraules...

amb tantes coses que tinc per dir!

No hi ha manera, és com si el fet de seure i posar-me a escriure m'esborrés la memòria... navego en una llacuna erma que no em permet comunicar-me, si més no per escrit. NO tinc cap mena de problema en la comunicació oral... no és això...

No m'amoïna, sé que tornaran les paraules, les idees, els pensaments, la imaginació,... tot fa xup-xup... però ara per ara no acaba de materialitzar-se en res concret...

Mentrestant, avui, en un nou intent de centrar la meva ment en alguna temàtica concreta i prou interessant i veure que altra volta estava en blanc, m'he entretingut a redissenyar aquest espai (amb les facilitats que ens donen és gairebé impossible no sortir-se'n, per a una inexperta i impacient com jo, això d'impacient és només per a temes informàtics, si no em surt amb més o menys rapidesa allò que vull ja claudico... i aquesta actitud els ordinadors i aparells diversos ja se la coneixen i se n'aprofiten...sembla a més a més que la seva lògica i la meva no coincideixen gairebé mai...), però això ja són figues d'un altre paner...

Tot i que, ara que hi penso, potser vosaltres els més traçuts em podeu donar un cop de mà... he intentat de mil maneres (bé, d'acord, potser he exagerat, direm que he provat cinc o sis vegades de fer diverses coses i cap d'elles ha prosperat), deia que haig de confessar que estic ben intrigada per dues coses... una és com us ho feu per poder escriure en negreta els comentaris, i la segona és com poder posar-hi enllaços (en els comentaris també).

Ja veieu... sóc una mica patata en aquests temes... i em costa reconèixer-ho... però és així!

Ja està ja ho he dit!

Ja m'he quedat tranquil·la!
Ara, si algú de vosaltres ha tingut la paciència de llegir-me fins al final tot i haver escrit a raig el que m'ha passat pel cap (també diuen que és una altra tècnica per escriure,no?) i sap la resposta a alguna de les preguntes o a totes dues i sou tan amables de fer-me'n cinc cèntims, tot això ja haurà servit per alguna cosa...

Perdoneu per la parrafada... (per no tenir les paraules a punt déu n'hi do!).

Espero que us agradi aquest nou disseny i que us hi trobeu bé quan em vingueu a visitar.

Petons a totes i tots i bona setmana!

La imatge és una il·lustració de Cathy Delanssay (descoberta gràcies a la fada)

Berlín? (1.TBfC)

2010-06-26T17:13:00.003+02:00

Vols conèixer Berlin de la mà d'un blocaire catberlinès o bercatalà?

Amb la 1.TBfC (Primera Trobada Blocàire fora de Catalunya), en Ferran de l'In Varietate Concordia ens fa una proposta molt suggerent i gairebé irrenunciable per a tots aquells blocaires que vulgueu visitar la ciutat en ple hivern!

A mi ja quasi m'ha convençut!
Una proposta ben engrescadora i atractiva!

Vens?

imaginant...

2010-06-02T23:20:00.007+02:00

tot i saber que no vindries...

he jugat a imaginar-me que si...

i he vestit el meu cos nu amb cremes i perfums...

i t'he esperat al jaç entre llençols blancs immaculats
jugant al joc de l'amor...

i m'he deixat endur pel teu record

que segueix ben viu a la meva imaginació...